divendres, 31 de desembre del 2010

Nadala

Potser la dona que s'asseu
a la parada de bus
amb tot de bosses i el carretó
ple de no se sap què
i es beu el suc d'una llauna
de carxofes que acaba d'obrir
i s'hi passa la tarda
i s'hi passa els dies
podria fer un brindis
amb la senyora que cus roba
asseguda davant del portal
del mercat de Santa Caterina
amb tots els seus gossos
que li fan companyia
i desitjar-se un bon any.

dilluns, 14 de juny del 2010

Una de taxistes

Era un dia com qualsevol altre, i anàvem al pediatra a fer una visita com qualsevol altra, una d’aquelles revisions anuals sense més particulars. Però teníem el temps just i vam decidir agafar un taxi a la parada de Sant Jaume. Ens va tocar un “set places” dels que m’agraden. Però quan tot just acabàvem d’arrencar, la taxista ens va dir que ens havia agafat perquè érem a la parada però que ella pel carrer ja feia temps que no agafava nens. Com?. No m’ho podia creure. Li vaig fer un parell de preguntes per intentar arribar a alguna conclusió positiva sobre el tema però ella no tenia ganes d’arribar enlloc. Bé, al nostre destí segur que sí, però és clar, no de la manera com ho vam fer. En fi, ella no parava de repetir que, segons la normativa, la responsabilitat és dels pares i que si ens aturaven rebríem una multa doble, una per ella i una per nosaltres. De dur una cadira al darrere, en una de les set places, ni parlar-ne! perquè deia que la gent era tan poc agraïda que no es mereixia l’esforç. I llavors, en aquell moment, el nen de 4 anys em va posar la mà a la cama i em va mirar com dient-me que... Era inevitable. Va començar a vomitar i jo vaig intentar fer el que vaig poder amb les mans, els jerseis, la bossa, amb tot el que trobava mentre li deia a la taxista que aturés el cotxe i ens deixés allà mateix. Era al mig del carrer Aragó. Aquell vespre, mentre jo feia el sopar i el nen jugava fent equilibris amb uns cotxes, ell va trencar el silenci del moment per dir: “Jo aquest món no l’entenc. Si aquella senyora no és simpàtica per què fa de taxista?” Què li hauríeu contestat?
Una anècdota més per afegir a la col·lecció de vivències familiars que anem col·leccionant sobre taxistes. De totes elles, la més estimada és la que vam viure amb la nena que ara té 11 anys i llavors anava dins d'un “portanadons”. Aquell dia, quan vaig anar per baixar el “portanadons” del cotxe, és clar, aquella vegada no havia comès cap infracció, el taxista es va posar tendre i ens va dir: “Qué bonito es tener hijos. / Si yo tuviera hijos / dejaría el bingo para siempre.”

dimarts, 25 de maig del 2010

El grup dels belgues

Ara ja fa uns quants dies d'això, però m'havia quedat escrit en una llibreta i ara ho reprodueixo aquí.


Això no ho havia vist mai. Creuant la Plaça Sant Jaume, camí del Mercat de Santa Caterina, vaig passar prop d'un grup de turistes belgues que escoltaven molt atents les explicacions que els donava la seva guia sobre la retallada d'en Zapatero i sobre la consegüent indignació ciutadana. El més curiós és que a la plaça no hi havia ni pancartes ni cap manifestació. És a dir que la guia no explicava cap escena que el grup estés presenciant. Senzillament els comentava l'actualitat política. I això no ho havia sentit mai. En diverses ocasions he sentit molts comentaris de guies turístics, de molts tipus, uns més depriments que altres, però un comentari d'interès polític o social us asseguro que mai. Probablement aquell dia, vés a saber per què, la guia s'havia llevat amb el convenciment d'encarar la seva feina d'una altra manera i d'explicar-los la ciutat des d'un punt de vista més realista i menys de catàleg. I un cop arribats a la Plaça Sant Jaume havia sentit que era el lloc indicat per a iniciar el nou estil de comentaris. Quan va acabar, la seva cara era la d'algú que, tot i saber-li molt de greu, havia tingut el valor de comunicar la mala notícia del moment. I aquella vegada la reacció dell seu grup no va ser ni fer fotos ni beure aigua ni enviar missatges per mòbil. L'actitud reflexiva i seriosa del grup belga em va fer pensar en la profunditat dels versos de la poeta també d'origen belga Chantal Maillard que el dia abans havíem sentit al Palau de la Música durant l'obertura del Festival Internacional de Poesia. Havia començat amb uns versos com aquests: "En los bordes del sueño abre / los ojos. Sin abrirlos. Algo / despierta. O le decimos despertar / a eso que ocurre. La conciencia de una / continuidad. La conciencia que es / esa continuidad." (De "Hilos"). Probablement és una associació casual, una d'aquelles connexions que se t'acudeixen quan vas pel carrer. Però tan se val. A l'entrada del Palau un cartell ens recordava aquell vers de Machado que deia: "La verdad también se inventa". Però bé, tornem a l'acció de Zapatero d'aquells dies. És evident que es va tractar de la mesura més impopular que podia haver pres el President del Govern. A qui li agrada veure el seu sou amenaçat? És cert que, demagògies polítiques o sindicals a banda, calia prendre mesures per encarar la crisi. Però com ja s'ha repetit aquests dies, no calia fer el ridícul amb unes mesures tan improvisades. I la partida d'armament? I la de la casa reial? Era necessari que paguéssim tots els errors polítics amb el xec nadó? Però el més dur de tot va ser recordar aquella compareixença de Zapatero pocs dies abans de la retallada en què afirmava rotundament que estàvem sortint de la recessió. Recordo que aquell dia vaig tenir una sensació estranya. Ja no m'impressionava veure un Zapatero que mentís sinó que per primera vegada veia un home que aprofitava les pauses del discurs per intentar creure's a si mateix i no ho aconseguia. Era com una imatge robot d'un discurs pregravat. Si els turistes belgues d'aquell matí haguessin anat aquell mateix vespre al recital de micropoesia de l'Ajo + Don Simon y Telefunken potser haurien entès que realment la població té ganes d'alguna cosa. Quan la micropoetessa feia al·lusió a les mentides o a l'excés de por que ens domina i paralitza, la gent es va disparar, xiulets, crits, fervor. Per alguns moments semblava que era possible qualsevol cosa. I si al recital hi arriba a anar la guia dels belgues, crec que en aquests moments tindríem una guia revolucionària rondant pels carrers de la ciutat.

divendres, 7 de maig del 2010

Avui no és un poema. És això.


blackberry d'autobús


Fa sol. Fa calor. Anem amb autobús mig adormits. És després de dinar i a aquesta hora ningú no té gaires ganes de parlar. Però ella ho ha de fer. Li han passat el protocol d'un acte a l'últim moment i no sap com fer-s'ho. Agafa la blackberry i truca. Necessita saber de manera urgent quins són els honorables i quins els il·lustríssims, i alguns detalls més. Portats per la somnolència l'escoltem. Sembla que ens vulguem aprendre tots aquests càrrecs de memòria com qui s'aprèn els noms dels reis. L'home que llegia el diari s'ha quedat encallat a mitja notícia escoltant-la. La senyora que s'estava retocant el maquillatge, s'ha repassat una vegada i una altra el perfil dels llavis. Però la nostra atenció no es deu a l'interès sinó a la incredulitat. Ens sembla increïble que algú pugui malmetre el poc glamour que els queda als polítics d'aquesta manera. Però a ella no li fa vergonya fer el que fa i per això ni tan sols s'amaga l'anell de perles que es va tocant entre apunt i apunt. Actua amb tota la comoditat del món. Ens veu amb pinta de tan bona gent que sap que ningú no la farà callar ni li demanarà que apagui el mòbil ni que sigui més discreta. Li hauríem de dir que dissimulés una mica, que actués amb un mínim de respecte cap a la classe política. Però no ho farem. No gosarem. Deixarem que acabi de fer la seva feina i baixarem de l'autobús amb un regust de decepció. I de mica en mica aquest regust es convertirà en certesa. Primer ho havíem intuït però ara n'estem segurs. Sabem que ella no és una excepció i que en el fons no fa altra cosa que posar en evidència i als ulls de tothom les maneres de fer del món al que pertany o per al que treballa. La seva falta d'ètica s'extén en la nostra imaginació com una taca d'oli. I mentre l'autobús s'allunya ens imaginem que l'escena que hem viscut es repeteix amb variacions en altres autobusos. Una dona com ella puja en un bus de la mateixa línia que el nostre. Duu una blackberry i truca a algú perquè l'ajudi a confeccionar de manera urgent un discurs que li han atribuït a última hora. Cap passatger no li diu res. Tothom la deixa fer. I així sona el discurs que sentim després a la tele. A blackberry d'autobús.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Gairebé sempre que vaig a la Barceloneta, i especialment a la piscina, em trobo amb alguna escena que fàcilment acaba en poema. Aquest n'és un exemple.

Quin dia és?

M'atura a mig carril mentre nedem
i em pregunta quin dia és.
Moltes vegades al vestuari la sento
que pregunta quin dia és.
Un dia diu que la seva filla pateix.
Un dia perd la maleta amb les seves coses
i no es pot vestir.
Però torna.
I torna a preguntar quin dia és.

dimecres, 14 d’abril del 2010

No sé si va ser molt encertat el poema del "Terrat" per començar. Però segueixo. Ara és una escena del mercat de la Boqueria. I el poema es diu "Peix". Aquí el teniu.


Peix


Talla el peix
i tot és normal.
El ganivet no està massa
esmolat ni massa poc.
Comenta si fa més o menys fred,
si el peix és de platja o de viver.
Fa filets o rotllanes i el llobarro
sempre és el que treu més sang.
El cap i l'espina no te l'enduus,
i tot és normal,
fins que dius alguna cosa,
no saps ben bé quina,
i ella comença a riure,
amb una rialla grossa i fosca,
que li surt de molt endins,
i li transforma la cara
i li fa la boca més grossa.
I el llobarro treu més sang.

dimarts, 13 d’abril del 2010

Ho provo amb un primer poema.                                                                                                                                           
Terrat
Des del menjador de casa veiem
un terrat molt alt i sense barana.
A vegades s'hi passeja algú.
I ens fa cosa veure un cos 
a tanta alçada
Que va amunt i avall
i es fuma un cigarret.
Avui en una cantonada 
hi ha un ram de flors penjat.
Em recorda els rams de les carreteres.
M'adono que fa dies que no hi veiem
passejar ningú

dilluns, 12 d’abril del 2010

primer dia


Hola, avui obro el blog. La idea és anar-hi posant poemes.