El grup dels belgues

Ara ja fa uns quants dies d'això, però m'havia quedat escrit en una llibreta i ara ho reprodueixo aquí.


Això no ho havia vist mai. Creuant la Plaça Sant Jaume, camí del Mercat de Santa Caterina, vaig passar prop d'un grup de turistes belgues que escoltaven molt atents les explicacions que els donava la seva guia sobre la retallada d'en Zapatero i sobre la consegüent indignació ciutadana. El més curiós és que a la plaça no hi havia ni pancartes ni cap manifestació. És a dir que la guia no explicava cap escena que el grup estés presenciant. Senzillament els comentava l'actualitat política. I això no ho havia sentit mai. En diverses ocasions he sentit molts comentaris de guies turístics, de molts tipus, uns més depriments que altres, però un comentari d'interès polític o social us asseguro que mai. Probablement aquell dia, vés a saber per què, la guia s'havia llevat amb el convenciment d'encarar la seva feina d'una altra manera i d'explicar-los la ciutat des d'un punt de vista més realista i menys de catàleg. I un cop arribats a la Plaça Sant Jaume havia sentit que era el lloc indicat per a iniciar el nou estil de comentaris. Quan va acabar, la seva cara era la d'algú que, tot i saber-li molt de greu, havia tingut el valor de comunicar la mala notícia del moment. I aquella vegada la reacció dell seu grup no va ser ni fer fotos ni beure aigua ni enviar missatges per mòbil. L'actitud reflexiva i seriosa del grup belga em va fer pensar en la profunditat dels versos de la poeta també d'origen belga Chantal Maillard que el dia abans havíem sentit al Palau de la Música durant l'obertura del Festival Internacional de Poesia. Havia començat amb uns versos com aquests: "En los bordes del sueño abre / los ojos. Sin abrirlos. Algo / despierta. O le decimos despertar / a eso que ocurre. La conciencia de una / continuidad. La conciencia que es / esa continuidad." (De "Hilos"). Probablement és una associació casual, una d'aquelles connexions que se t'acudeixen quan vas pel carrer. Però tan se val. A l'entrada del Palau un cartell ens recordava aquell vers de Machado que deia: "La verdad también se inventa". Però bé, tornem a l'acció de Zapatero d'aquells dies. És evident que es va tractar de la mesura més impopular que podia haver pres el President del Govern. A qui li agrada veure el seu sou amenaçat? És cert que, demagògies polítiques o sindicals a banda, calia prendre mesures per encarar la crisi. Però com ja s'ha repetit aquests dies, no calia fer el ridícul amb unes mesures tan improvisades. I la partida d'armament? I la de la casa reial? Era necessari que paguéssim tots els errors polítics amb el xec nadó? Però el més dur de tot va ser recordar aquella compareixença de Zapatero pocs dies abans de la retallada en què afirmava rotundament que estàvem sortint de la recessió. Recordo que aquell dia vaig tenir una sensació estranya. Ja no m'impressionava veure un Zapatero que mentís sinó que per primera vegada veia un home que aprofitava les pauses del discurs per intentar creure's a si mateix i no ho aconseguia. Era com una imatge robot d'un discurs pregravat. Si els turistes belgues d'aquell matí haguessin anat aquell mateix vespre al recital de micropoesia de l'Ajo + Don Simon y Telefunken potser haurien entès que realment la població té ganes d'alguna cosa. Quan la micropoetessa feia al·lusió a les mentides o a l'excés de por que ens domina i paralitza, la gent es va disparar, xiulets, crits, fervor. Per alguns moments semblava que era possible qualsevol cosa. I si al recital hi arriba a anar la guia dels belgues, crec que en aquests moments tindríem una guia revolucionària rondant pels carrers de la ciutat.

Avui no és un poema. És això.


blackberry d'autobús


Fa sol. Fa calor. Anem amb autobús mig adormits. És després de dinar i a aquesta hora ningú no té gaires ganes de parlar. Però ella ho ha de fer. Li han passat el protocol d'un acte a l'últim moment i no sap com fer-s'ho. Agafa la blackberry i truca. Necessita saber de manera urgent quins són els honorables i quins els il·lustríssims, i alguns detalls més. Portats per la somnolència l'escoltem. Sembla que ens vulguem aprendre tots aquests càrrecs de memòria com qui s'aprèn els noms dels reis. L'home que llegia el diari s'ha quedat encallat a mitja notícia escoltant-la. La senyora que s'estava retocant el maquillatge, s'ha repassat una vegada i una altra el perfil dels llavis. Però la nostra atenció no es deu a l'interès sinó a la incredulitat. Ens sembla increïble que algú pugui malmetre el poc glamour que els queda als polítics d'aquesta manera. Però a ella no li fa vergonya fer el que fa i per això ni tan sols s'amaga l'anell de perles que es va tocant entre apunt i apunt. Actua amb tota la comoditat del món. Ens veu amb pinta de tan bona gent que sap que ningú no la farà callar ni li demanarà que apagui el mòbil ni que sigui més discreta. Li hauríem de dir que dissimulés una mica, que actués amb un mínim de respecte cap a la classe política. Però no ho farem. No gosarem. Deixarem que acabi de fer la seva feina i baixarem de l'autobús amb un regust de decepció. I de mica en mica aquest regust es convertirà en certesa. Primer ho havíem intuït però ara n'estem segurs. Sabem que ella no és una excepció i que en el fons no fa altra cosa que posar en evidència i als ulls de tothom les maneres de fer del món al que pertany o per al que treballa. La seva falta d'ètica s'extén en la nostra imaginació com una taca d'oli. I mentre l'autobús s'allunya ens imaginem que l'escena que hem viscut es repeteix amb variacions en altres autobusos. Una dona com ella puja en un bus de la mateixa línia que el nostre. Duu una blackberry i truca a algú perquè l'ajudi a confeccionar de manera urgent un discurs que li han atribuït a última hora. Cap passatger no li diu res. Tothom la deixa fer. I així sona el discurs que sentim després a la tele. A blackberry d'autobús.