dimarts, 30 d’agost del 2011
Talles grans
Puja a l'autobús i només pensa en una cosa. Ha de fer dues trucades. La primera a algú que contesta de seguida. Diu que l'han deixat sortir sola i que anirà al Zara a comprar-se una mica de roba. La segona trucada costa més. Qui sigui que ha de contestar tarda a fer-ho. Quan algú s'hi posa, ella li diu que sisplau la deixin tranquil·la, que vol fer la seva vida, que està bé, que el metge li ha donat 17 pastilles i que no en vol prendre més. Encara que hagi dit que l'han deixada sortir sola, en realitat va amb una noia que té un aspecte una mica més tranquil i saludable que el seu i que ha escoltat les seves trucades sense dir res. A aquesta noia només li preocupa que a la botiga on van hi hagi talles grosses. També truca a algú però no li contesten.
dimecres, 24 d’agost del 2011
la senyora del suc
M'he passat un any veient cada dia la dona que es bevia el suc de la llauna de carxofes. Quan l'autobús arribava a aquell punt de la Diagonal sempre intentava veure-la asseguda al seu banc i comptava si tenia una bossa de més o una de menys. La tendència sempre era a més però jo seguia comptant. No sé per què em resulta tan misteriosa aquesta dona. Suposo que per això me l'he estat mirant cada dia i he anat anotant el que feia:
Avui la senyora del suc de carxofa ja no seu al banc de la parada de bus, és al banc del darrere, i amb més bosses que l'envolten. Dorm, ja ha desistit d'agafar cap bus.
Cada dia té més bosses, i avui s'hi sumen dos carretons que semblen plens. Duu dues bufandes i una gorra de vellut que li tapa les orelles. Escolta la ràdio amb un petit transistor. No sé per què però me la imagino escoltant la retransmissió d'un partit de beisbol.
Ostres. Avui no la veig. Hi ha les bosses i els carretons però la dona no hi és. Ha marxat?
Asseguda al banc de la meva parada avui he vist una dona que s'assembla molt a la del suc i per un moment les he confós. Però aquesta sembla més jove i duu menys bosses i va menys tapada.
El dia que no escolta la ràdio, llegeix. Llegeix els diaris que al vespre l'ajuden a tapar-se del fred.
Avui la senyora s'està menjant un croissant embolicat amb paper de La Farga. De fet, el seu banc està aturat davant per davant de la pastisseria, encara que amb tots els carrils de cotxes i de bici pel mig. Potser va ser un dels motius que la van portar a triar aquest banc i no un altre.
Aquestes són les notes que vaig anar prenent. Potser me'n deixo alguna. Ara ja falten pocs dies perquè s'acabin les vacances i tornaré a fer el meu recorregut habitual amb bus. Potser la seguiré veient, o potser no.
Avui la senyora del suc de carxofa ja no seu al banc de la parada de bus, és al banc del darrere, i amb més bosses que l'envolten. Dorm, ja ha desistit d'agafar cap bus.
Cada dia té més bosses, i avui s'hi sumen dos carretons que semblen plens. Duu dues bufandes i una gorra de vellut que li tapa les orelles. Escolta la ràdio amb un petit transistor. No sé per què però me la imagino escoltant la retransmissió d'un partit de beisbol.
Ostres. Avui no la veig. Hi ha les bosses i els carretons però la dona no hi és. Ha marxat?
Asseguda al banc de la meva parada avui he vist una dona que s'assembla molt a la del suc i per un moment les he confós. Però aquesta sembla més jove i duu menys bosses i va menys tapada.
El dia que no escolta la ràdio, llegeix. Llegeix els diaris que al vespre l'ajuden a tapar-se del fred.
Avui la senyora s'està menjant un croissant embolicat amb paper de La Farga. De fet, el seu banc està aturat davant per davant de la pastisseria, encara que amb tots els carrils de cotxes i de bici pel mig. Potser va ser un dels motius que la van portar a triar aquest banc i no un altre.
Aquestes són les notes que vaig anar prenent. Potser me'n deixo alguna. Ara ja falten pocs dies perquè s'acabin les vacances i tornaré a fer el meu recorregut habitual amb bus. Potser la seguiré veient, o potser no.
dimecres, 19 de gener del 2011
divendres, 14 de gener del 2011
Contenidors
Recolzats a un parell de contenidors, dos homes parlen dels seus torns i del que ha trobat cadascú.
Estan fotuts perquè algú s'ha passat de llest i s'ha saltat els protocols.
Probablement és el noi de la jaqueta blanca que hem vist com s'escapava corrent.
Parlen d'enganys i de confiança mentre l'home que es veu més abatut va acaronant el seu contenidor amb la mà, gairebé a punt d'abraçar-lo, perquè d'allà ha tret tot el que té.
Recolzats a un parell de contenidors, dos homes parlen dels seus torns i del que ha trobat cadascú.
Estan fotuts perquè algú s'ha passat de llest i s'ha saltat els protocols.
Probablement és el noi de la jaqueta blanca que hem vist com s'escapava corrent.
Parlen d'enganys i de confiança mentre l'home que es veu més abatut va acaronant el seu contenidor amb la mà, gairebé a punt d'abraçar-lo, perquè d'allà ha tret tot el que té.
divendres, 31 de desembre del 2010
Nadala
Potser la dona que s'asseu
a la parada de bus
amb tot de bosses i el carretó
ple de no se sap què
i es beu el suc d'una llauna
de carxofes que acaba d'obrir
i s'hi passa la tarda
i s'hi passa els dies
podria fer un brindis
amb la senyora que cus roba
asseguda davant del portal
del mercat de Santa Caterina
amb tots els seus gossos
que li fan companyia
i desitjar-se un bon any.
Potser la dona que s'asseu
a la parada de bus
amb tot de bosses i el carretó
ple de no se sap què
i es beu el suc d'una llauna
de carxofes que acaba d'obrir
i s'hi passa la tarda
i s'hi passa els dies
podria fer un brindis
amb la senyora que cus roba
asseguda davant del portal
del mercat de Santa Caterina
amb tots els seus gossos
que li fan companyia
i desitjar-se un bon any.
dilluns, 14 de juny del 2010
Una de taxistes
Era un dia com qualsevol altre, i anàvem al pediatra a fer una visita com qualsevol altra, una d’aquelles revisions anuals sense més particulars. Però teníem el temps just i vam decidir agafar un taxi a la parada de Sant Jaume. Ens va tocar un “set places” dels que m’agraden. Però quan tot just acabàvem d’arrencar, la taxista ens va dir que ens havia agafat perquè érem a la parada però que ella pel carrer ja feia temps que no agafava nens. Com?. No m’ho podia creure. Li vaig fer un parell de preguntes per intentar arribar a alguna conclusió positiva sobre el tema però ella no tenia ganes d’arribar enlloc. Bé, al nostre destí segur que sí, però és clar, no de la manera com ho vam fer. En fi, ella no parava de repetir que, segons la normativa, la responsabilitat és dels pares i que si ens aturaven rebríem una multa doble, una per ella i una per nosaltres. De dur una cadira al darrere, en una de les set places, ni parlar-ne! perquè deia que la gent era tan poc agraïda que no es mereixia l’esforç. I llavors, en aquell moment, el nen de 4 anys em va posar la mà a la cama i em va mirar com dient-me que... Era inevitable. Va començar a vomitar i jo vaig intentar fer el que vaig poder amb les mans, els jerseis, la bossa, amb tot el que trobava mentre li deia a la taxista que aturés el cotxe i ens deixés allà mateix. Era al mig del carrer Aragó. Aquell vespre, mentre jo feia el sopar i el nen jugava fent equilibris amb uns cotxes, ell va trencar el silenci del moment per dir: “Jo aquest món no l’entenc. Si aquella senyora no és simpàtica per què fa de taxista?” Què li hauríeu contestat?
Una anècdota més per afegir a la col·lecció de vivències familiars que anem col·leccionant sobre taxistes. De totes elles, la més estimada és la que vam viure amb la nena que ara té 11 anys i llavors anava dins d'un “portanadons”. Aquell dia, quan vaig anar per baixar el “portanadons” del cotxe, és clar, aquella vegada no havia comès cap infracció, el taxista es va posar tendre i ens va dir: “Qué bonito es tener hijos. / Si yo tuviera hijos / dejaría el bingo para siempre.”
Era un dia com qualsevol altre, i anàvem al pediatra a fer una visita com qualsevol altra, una d’aquelles revisions anuals sense més particulars. Però teníem el temps just i vam decidir agafar un taxi a la parada de Sant Jaume. Ens va tocar un “set places” dels que m’agraden. Però quan tot just acabàvem d’arrencar, la taxista ens va dir que ens havia agafat perquè érem a la parada però que ella pel carrer ja feia temps que no agafava nens. Com?. No m’ho podia creure. Li vaig fer un parell de preguntes per intentar arribar a alguna conclusió positiva sobre el tema però ella no tenia ganes d’arribar enlloc. Bé, al nostre destí segur que sí, però és clar, no de la manera com ho vam fer. En fi, ella no parava de repetir que, segons la normativa, la responsabilitat és dels pares i que si ens aturaven rebríem una multa doble, una per ella i una per nosaltres. De dur una cadira al darrere, en una de les set places, ni parlar-ne! perquè deia que la gent era tan poc agraïda que no es mereixia l’esforç. I llavors, en aquell moment, el nen de 4 anys em va posar la mà a la cama i em va mirar com dient-me que... Era inevitable. Va començar a vomitar i jo vaig intentar fer el que vaig poder amb les mans, els jerseis, la bossa, amb tot el que trobava mentre li deia a la taxista que aturés el cotxe i ens deixés allà mateix. Era al mig del carrer Aragó. Aquell vespre, mentre jo feia el sopar i el nen jugava fent equilibris amb uns cotxes, ell va trencar el silenci del moment per dir: “Jo aquest món no l’entenc. Si aquella senyora no és simpàtica per què fa de taxista?” Què li hauríeu contestat?
Una anècdota més per afegir a la col·lecció de vivències familiars que anem col·leccionant sobre taxistes. De totes elles, la més estimada és la que vam viure amb la nena que ara té 11 anys i llavors anava dins d'un “portanadons”. Aquell dia, quan vaig anar per baixar el “portanadons” del cotxe, és clar, aquella vegada no havia comès cap infracció, el taxista es va posar tendre i ens va dir: “Qué bonito es tener hijos. / Si yo tuviera hijos / dejaría el bingo para siempre.”
dimarts, 25 de maig del 2010
El grup dels belgues
Ara ja fa uns quants dies d'això, però m'havia quedat escrit en una llibreta i ara ho reprodueixo aquí.
Això no ho havia vist mai. Creuant la Plaça Sant Jaume, camí del Mercat de Santa Caterina, vaig passar prop d'un grup de turistes belgues que escoltaven molt atents les explicacions que els donava la seva guia sobre la retallada d'en Zapatero i sobre la consegüent indignació ciutadana. El més curiós és que a la plaça no hi havia ni pancartes ni cap manifestació. És a dir que la guia no explicava cap escena que el grup estés presenciant. Senzillament els comentava l'actualitat política. I això no ho havia sentit mai. En diverses ocasions he sentit molts comentaris de guies turístics, de molts tipus, uns més depriments que altres, però un comentari d'interès polític o social us asseguro que mai. Probablement aquell dia, vés a saber per què, la guia s'havia llevat amb el convenciment d'encarar la seva feina d'una altra manera i d'explicar-los la ciutat des d'un punt de vista més realista i menys de catàleg. I un cop arribats a la Plaça Sant Jaume havia sentit que era el lloc indicat per a iniciar el nou estil de comentaris. Quan va acabar, la seva cara era la d'algú que, tot i saber-li molt de greu, havia tingut el valor de comunicar la mala notícia del moment. I aquella vegada la reacció dell seu grup no va ser ni fer fotos ni beure aigua ni enviar missatges per mòbil. L'actitud reflexiva i seriosa del grup belga em va fer pensar en la profunditat dels versos de la poeta també d'origen belga Chantal Maillard que el dia abans havíem sentit al Palau de la Música durant l'obertura del Festival Internacional de Poesia. Havia començat amb uns versos com aquests: "En los bordes del sueño abre / los ojos. Sin abrirlos. Algo / despierta. O le decimos despertar / a eso que ocurre. La conciencia de una / continuidad. La conciencia que es / esa continuidad." (De "Hilos"). Probablement és una associació casual, una d'aquelles connexions que se t'acudeixen quan vas pel carrer. Però tan se val. A l'entrada del Palau un cartell ens recordava aquell vers de Machado que deia: "La verdad también se inventa". Però bé, tornem a l'acció de Zapatero d'aquells dies. És evident que es va tractar de la mesura més impopular que podia haver pres el President del Govern. A qui li agrada veure el seu sou amenaçat? És cert que, demagògies polítiques o sindicals a banda, calia prendre mesures per encarar la crisi. Però com ja s'ha repetit aquests dies, no calia fer el ridícul amb unes mesures tan improvisades. I la partida d'armament? I la de la casa reial? Era necessari que paguéssim tots els errors polítics amb el xec nadó? Però el més dur de tot va ser recordar aquella compareixença de Zapatero pocs dies abans de la retallada en què afirmava rotundament que estàvem sortint de la recessió. Recordo que aquell dia vaig tenir una sensació estranya. Ja no m'impressionava veure un Zapatero que mentís sinó que per primera vegada veia un home que aprofitava les pauses del discurs per intentar creure's a si mateix i no ho aconseguia. Era com una imatge robot d'un discurs pregravat. Si els turistes belgues d'aquell matí haguessin anat aquell mateix vespre al recital de micropoesia de l'Ajo + Don Simon y Telefunken potser haurien entès que realment la població té ganes d'alguna cosa. Quan la micropoetessa feia al·lusió a les mentides o a l'excés de por que ens domina i paralitza, la gent es va disparar, xiulets, crits, fervor. Per alguns moments semblava que era possible qualsevol cosa. I si al recital hi arriba a anar la guia dels belgues, crec que en aquests moments tindríem una guia revolucionària rondant pels carrers de la ciutat.
Ara ja fa uns quants dies d'això, però m'havia quedat escrit en una llibreta i ara ho reprodueixo aquí.
Això no ho havia vist mai. Creuant la Plaça Sant Jaume, camí del Mercat de Santa Caterina, vaig passar prop d'un grup de turistes belgues que escoltaven molt atents les explicacions que els donava la seva guia sobre la retallada d'en Zapatero i sobre la consegüent indignació ciutadana. El més curiós és que a la plaça no hi havia ni pancartes ni cap manifestació. És a dir que la guia no explicava cap escena que el grup estés presenciant. Senzillament els comentava l'actualitat política. I això no ho havia sentit mai. En diverses ocasions he sentit molts comentaris de guies turístics, de molts tipus, uns més depriments que altres, però un comentari d'interès polític o social us asseguro que mai. Probablement aquell dia, vés a saber per què, la guia s'havia llevat amb el convenciment d'encarar la seva feina d'una altra manera i d'explicar-los la ciutat des d'un punt de vista més realista i menys de catàleg. I un cop arribats a la Plaça Sant Jaume havia sentit que era el lloc indicat per a iniciar el nou estil de comentaris. Quan va acabar, la seva cara era la d'algú que, tot i saber-li molt de greu, havia tingut el valor de comunicar la mala notícia del moment. I aquella vegada la reacció dell seu grup no va ser ni fer fotos ni beure aigua ni enviar missatges per mòbil. L'actitud reflexiva i seriosa del grup belga em va fer pensar en la profunditat dels versos de la poeta també d'origen belga Chantal Maillard que el dia abans havíem sentit al Palau de la Música durant l'obertura del Festival Internacional de Poesia. Havia començat amb uns versos com aquests: "En los bordes del sueño abre / los ojos. Sin abrirlos. Algo / despierta. O le decimos despertar / a eso que ocurre. La conciencia de una / continuidad. La conciencia que es / esa continuidad." (De "Hilos"). Probablement és una associació casual, una d'aquelles connexions que se t'acudeixen quan vas pel carrer. Però tan se val. A l'entrada del Palau un cartell ens recordava aquell vers de Machado que deia: "La verdad también se inventa". Però bé, tornem a l'acció de Zapatero d'aquells dies. És evident que es va tractar de la mesura més impopular que podia haver pres el President del Govern. A qui li agrada veure el seu sou amenaçat? És cert que, demagògies polítiques o sindicals a banda, calia prendre mesures per encarar la crisi. Però com ja s'ha repetit aquests dies, no calia fer el ridícul amb unes mesures tan improvisades. I la partida d'armament? I la de la casa reial? Era necessari que paguéssim tots els errors polítics amb el xec nadó? Però el més dur de tot va ser recordar aquella compareixença de Zapatero pocs dies abans de la retallada en què afirmava rotundament que estàvem sortint de la recessió. Recordo que aquell dia vaig tenir una sensació estranya. Ja no m'impressionava veure un Zapatero que mentís sinó que per primera vegada veia un home que aprofitava les pauses del discurs per intentar creure's a si mateix i no ho aconseguia. Era com una imatge robot d'un discurs pregravat. Si els turistes belgues d'aquell matí haguessin anat aquell mateix vespre al recital de micropoesia de l'Ajo + Don Simon y Telefunken potser haurien entès que realment la població té ganes d'alguna cosa. Quan la micropoetessa feia al·lusió a les mentides o a l'excés de por que ens domina i paralitza, la gent es va disparar, xiulets, crits, fervor. Per alguns moments semblava que era possible qualsevol cosa. I si al recital hi arriba a anar la guia dels belgues, crec que en aquests moments tindríem una guia revolucionària rondant pels carrers de la ciutat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
